Quan vaig acabar la carrera, l’any 1990, la Constitució Espanyola tot just acabava de fer 10 anys. 10 anys de drets fonamentals que s’havien anat desenvolupant a poc a poc amb lleis tant trencadores aleshores com l’Estatut dels Treballadors o la llei del Divorci; però també, fora dels drets essencials, vam començar a viure l’europeisme, la integració a les polítiques mercantils de la comunitat europea, i d’aquí, la Llei de reforma de les societats mercantils, com a preàmbul de l’actual llei de societats de capital, la llei de transports terrestres o la normativa bancària...
No és la meva intenció fer un compendi del gran número de normes aprovades en aquest temps, però sí parar-nos en alguns detalls que fan reflexionar: 3 modificacions a la Llei d’arrendaments urbans, passant, des de l’absoluta protecció del llogater amb la derogada norma del 1964, pel “Decreto Boyer”, que va trencar la pròrroga forçosa dels contractes, i fins a l’actual llei de 1994, recentment modificada altre cop, que deixa a la llibertat de les parts qualsevol decisió sobre l’arrendament, però que a la pràctica, s’ha convertit en un parany pels llogaters, que poden veure’s privats del domicili en qualsevol moment, com pel propietari, que difícilment gaudirà de llogaters de “llarga durada” si aquests no tenen garanties de continuïtat.
Lleis del sòl i de l’urbanisme a nivell estatal i a Catalunya n’hem tingut en aquests 25 anys....moltes...i moltes. Bé perquè per efecte d’alguna sentència van haver de ser modificades, o bé, i principalment, perquè la manera de fer política econòmica els diferents governants d’aquest quart de segle i les seves repercussions en l’economia global, ha obligat a modificar constantment la manera de gestionar les polítiques de sòl i l’impacte de l’urbanisme sobre el medi ambient.
I a nivell d’administració de l’Estat, que hem de dir? amb unes comunitats autònomes que hem vist néixer i que es troben ja en total decadència; o en el cas concret de Catalunya, amb dos Estatuts d’Autonomia i una legislació pròpia en l’àmbit educatiu o en dret civil, fruit de la delegació de competències plasmada en el primer Estatut d’autonomia, que estan sent reconcentrades...
Com tots els meus companys de professió i de la resta de juristes, he viscut aquests canvis amb més o menys alegria, però sempre amb la vocació de servei públic i de servei al ciutadà que demana la nostra professió i que ens ha portat a estudiar profundament, a gaudir i a aplicar cada nova regulació, amb la mateixa intensitat que quan l’estudiàvem per primer cop.
Com no podia ser d’una altra manera, després de 25 anys apassionants, només espero que els propers que han de venir, siguin el reflex dels canvis socials, polítics, econòmics i culturals que està demanant la ciutadania i que, se’ns dubte, formaran part d’una nova transició.